Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Magazine Entrevista Theodore Ushev

Entrevista Theodore Ushev

Nascut a Kyustendil, Bulgària, Theodore Ushev va fer-se primerament un nom com a artista de cartells en el seu país natal abans d’instal·lar-se a Mont-Real el 1999. Des d’aleshores, va adquirir una ràpida reputació com a animador prolífic de gran talent gràcies a les pel·lícules Tzaritza (2006) i The Man Who Waited (2006). El 2005 va començar a treballar en una trilogia que explora nombroses ideologies i sensibilitats artístiques del segle XX: Tower Bawher (2006) i Drux Flux (2008), que van ser rebudes amb gran èxit. Després va fer la pel·lícula Lipsett Diaries (2010), molt aclamada per la crítica, una biografia imaginaria del famós productor de cinema experimental canadenc. Les pel·lícules més recents d’Ushev són els documentals animats Yannick-Nézet-Séguin: No Intermission (2010) i Nightingales in December (2011).

Presentació

Nascut a Kyustendil, Bulgària, Theodore Ushev va fer-se primerament un nom com a artista de cartells en el seu país natal abans d’instal·lar-se a Mont-Real el 1999. Des d’aleshores, va adquirir una ràpida reputació com a animador prolífic de gran talent gràcies a les pel·lícules Tzaritza (2006) i The Man Who Waited (2006). El 2005 va començar a treballar en una trilogia que explora nombroses ideologies i sensibilitats artístiques del segle XX: Tower Bawher (2006) i Drux Flux (2008), que van ser rebudes amb gran èxit. Després va fer la pel·lícula Lipsett Diaries (2010), molt aclamada per la crítica, una biografia imaginaria del famós productor de cinema experimental canadenc. Les pel·lícules més recents d’Ushev són els documentals animats Yannick-Nézet-Séguin: No Intermission (2010) i Nightingales in December (2011).

La fèrtil obra de Theodore Ushev no ha deixat mai de mirar enrere, vers els seus orígens eslaus. Peces com Tower BawherDrux Flux elaboren cròniques al·lucinades del creixement tecnològic –i el seu col·lapse– arrelat en l’estètica del constructivisme rus i les geometries abstractes. Ushev és també un cineasta poderosament musical, capaç de traduir visualment la banda sonora d’un film amb animacions rítmiques i efectes de sinestèsia. No ens hauria d’estranyar, doncs, la seva decisió de reinterpretar l’obra d’Arthur Lipsett al brillant documental animat The Lipsett Diaries (2010). Tots dos comparteixen una afinitat en el dibuix de collages visuals a ritme vertiginós, treballant fotograma a fotograma damunt de muntatges sonors complexos, farcits de detalls. En el rastreig de la seva filmografia trobem també empremtes expressionistes, sempre al servei del relat personal, íntim i compromès: ingredients que es manifesten en curtmetratges com The man who waitedTzaritzaNightmales in December o el seu recent Joda (nominat als premis Jutra), on defensa la causa del cineasta iranià empresonat Jafar Pahani.

 

copy_of__DAV2167.jpg

 

Entrevista

Animac Magazine: Com a animador, quines són les teves principals influències? Quines d’elles estan en relació amb la teva herència de l’Est?

Theodore Ushev: Les meves influències principals són el teatre I les belles arts. Del teatre, cal esmentar Grotowski, Artaud I Bruck. Pel que fa a les belles arts, si volgués enumerar-les totes faltaria espai. No m’interessen particularment els artistes de l’animació, excepte potser els sospitosos habituals, que d’alguna manera em van empènyer a començar amb l’animació, com ara Švankmajer, Quay i en especial les pel·lícules de Janie Gaiser. Dels meus anys escolars també recordo, sens dubte, Anry Kulev i Ivan Veselinov.

A: Primerament vas treballar com a dissenyador gràfic. Tenint en compte la teva trajectòria, quins coneixements penses que són els més útils per un animador?

U: El disseny gràfic proporciona un parell d’habilitats força útils. La primera és la capacitat de dir moltes coses en una simple imatge, conceptualitzant-la com si fos gairebé un signe. En segon lloc, hi ha les habilitats comunicatives, les quals diferencien els dissenyadors dels animadors formats de manera clàssica. Nosaltres som comunicadors, capaços d’explicar la imatge, l’art que fem, als nostres clients potencials, als impressors I a l’altra gent que forma part de la cadena. Els animadors pensen que l’art de l’animació és un ofici solitari. Sorpresa! No ho és gens! Ser bo artísticament parlant no és suficient. Sovint resulta molt més important saber-ho defensar i explicar.

A: Com vas entrar en contacte amb el National Film Board del Canadà? Generalment descrius la teva conversió en animador com un fet fortuït, “per casualitat”.

U: Vaig fer alguna cosa de disseny gràfic per a la seva web. Mai no havia volgut treballar amb ells. De fet, tot i portar ja 4 anys a Mont-Real, jo no sabia què era allò del NFB... Un cop vaig assistir a la projecció d’algunes noves pel·lícules del NFB i les vaig trobar dolentes gairebé totes. Però més tard hi vaig tornar i em vaig trobar amb gent molt interessant que em van fer venir ganes de treballar amb el FNB. Es tracta d’un gran lloc, no pas per l’edifici o el logo, sinó per gent intel·ligent com Marcel Jean, Marc Bertrand, Christine Noel, David Veral, Marcy i molts altres que sent bojos i poc convencionals han deixat la seva empremta en aquell lloc.

No oblidaré mai el meu primer dia com a director del NFB. David Veral em va convidar a una projecció interna d’un documental sobre el making of de la pel·lícula Ryan. Ja saps, la història sobre el “retrobament” entre Landreth-Larkin i tot allò. Jo era el cineasta nouvingut, i ell em va demanar: “què en penses?” El que pensava és que en només un dia havia tingut un curs intensiu sobre la història i el clima al NFB… I sobre el futur, la pel·lícula sobre Ryan encara no estava acabada. El mateix Ryan, la carta sobre ell amb la qual comença la nostra pel·lícula amb Chris sobre Lipsett. COINCIDÈNCIES… O una màquina del temps. De vegades penso que la meva vida és una pel·lícula no lineal, dirigida per mi mateix. Ja saps, comença amb la mort i salta cap a la infantesa…

A: Has decidit tancar la teva web de disseny experimental i animació “Mortadellatv”, que es remunta a l’any 2000. Ara vivim temps de compilació obsessiva de dades: penses que avui en dia l’art encara pot ser efímer?

U: El més efímer de tot som Nosaltres, l’Art i l’Univers. Cendres a les cendres, ja saps… / Tal dia farà un any… (?) Creure que tot allò que fem romandrà per sempre és una al·lucinació llunàtica. Nosaltres fem petites coses, tot esperant que el nostre missatge sigui captat per algú, que aquest algú rebi alguna emoció i s’ho empassi. I això és tot. Pel que fa a les dades, d’alguna manera gaudeixo observant aquest Univers de Dades, sempre a l’espera d’una mena d’efecte Big Bang...

A: Tant Tower Bawher com Drux Flux s’enfronten a l’ascensió I caiguda de la tecnologia, fent server l’imaginari constructivista rus. Quin és el per què d’aquesta fascinació? Quin sera el tercer lliurament de la teva trilogia del segle XX?

U: Per tal de ser exactes, Tower Bawher és l’Art al servei de la Ideologia I les idees utòpiques. Drux és l’Art, i la Humanitat, al servei de la Indústria en totes les seves formes. La tercera, i la darrera que puc desvetllar per ara, té per nom Gloria Victoria. És l’acabament lògic de la trilogia: Què és el que queda quan les Idees Utòpiques i la Industria han xocat? L’ODI i la GUERRA. La lluita per les deixalles de la Història i els seus ossos. La pel·lícula està inspirada en el llibre de  Francis Fukuyama La fi de la història i el darrer humà. Però es tracta d’una mirada crítica al llibre, i al final vaig eliminar la referència al llibre en els crèdits. És com la pel·lícula i va també en contra seu… És una típica pel·lícula Hater, ho admeto. Com molts altres artistes, les cites des quals són nombroses en la pel·lícula, sovint hi ha quelcom que orienta el meu art i que menyspreo, que trobo repugnant. La COMPETÈNCIA i l’ODI, i la seva forma més radical, la Guerra, senzillament em fan vomitar!

copy2_of_DRUX_FLUX_1.jpeg

A: Ets un animador de la vella escola, fins i tot una de les teves marques habituals són els marcs/fotogrames pintats a mà. Com combines l’artesania amb les tècniques digitals?

U: Bé, això d’animador de la vella escola sona afalagador, però dissortadament no ho sóc… Els scripts i codis de programació en pel·lícules com, per exemple, Lipsett, són més llargs que aquesta entrevista. La única pel·lícula analogica gairebé al 100% és Demoni, si no tenim en compte la càmera DCR i els codis de processament d’imatges per desenvolupar els marcs/fotogrames. Això és així – no m’agrada l’aparença digital. Per mi és massa perfecta. Per tant, tracto de destruir-la. Tal com faig amb un full de paper i pintures. Gairebé en totes les meves pel·lícules hi ha imatges pintades digitalment. Les pel·lícules de XX Century són treball digital al 100%. Com també Joda, No Intermission

A: Durant la direcció de Lipsett Diaries, et va marcar el treball (i les notes) d’Arthur Lipsett?

A: Lipsett va deixar una marca important a la meva vida... en molts aspectes. Fins i tot en el fet que, mentre feia aquesta pel·lícula, vaig deixar de tenir atacs depressius. Em va curar. Lipsett va fer possible que el diner del govern deixés de pagar a la màfia de la salut les factures per les “pastilles rosa”, sense ni tan sols començar a prendre-les. Em sembla que es tracta d’art-teràpia en estat pur. Aquest és l’aspecte més important de les coses, allò que Lipsett va fer per mi. Altres coses, com l’edició i les lliçons de construcció cinematogràfica que en vaig treure, són només una marca menor si es compara amb la resta…

 

copy2_of_LIPSETT_DIARIES_1.jpeg


A: Deixa’ns felicitar-te per haver estat nominat al premi Jutra per Joda, el teu darrer curtmetratge. Què en penses de la reclusió forçada de Jafar Panahi? No va poder ser present a la Berlinale per tal de defensar la seva darrera i premiada pel·lícula, Parde.

U: A JAFAR PANAHI no només li varen prohibir anar a Berlín, sinó que el govern iranià va protestar contra el seu premi. Impedir que un Artista ( un Artista sorprenentment dotat, en aquest cas) faci el seu art és com llevar-li la vida. Ni els pitjors règims totalitaris com els comunistes i els feixistes varen exterminar els seus artistes i talents més destacats com ho està fent aquest Bàrbar Iranià que és al cap del seu govern de carnissers. Crec que la reiteració històrica els col·locarà a prop dels seus cosins mentals, amb un final similar.

 

copy2_of_ushev_Joda.JPG

A: Quins són els teus projectes per aquest any 2013?

U: Els meus projectes futures són una petita pel·lícula surrealista que espero estar en condicions d’acabar abans de finals d’any, i si tot va prou bé una ambiciosa pel·lícula de 25 minuts de la qual ja tinc escrit el guió. Estarà feta amb una tècnica mai no vista abans en la història de l’animació… Què en podria dir? Imagineu-vos que esteu animant les vostres llàgrimes… Una pel·lícula sobre el meu cor i la meva ànima, que serà la meva darrera pel·lícula d’animació… el meu cant del cigne en animació, com si diguéssim.

Animac Magazine: Благодаря много за отделеното време! (Moltes gràcies pel teu temps!)

Theodore Ushev: Moltíssimes gràcies a vosaltres!

Entrevista realitzada per Xavier Manuel

Hanna Heilborn: L’animació com a eina d’humanitat i realitat

El passat 8 de febrer, la documentalista sueca Hanna Heilborn ens va acompanyar com a convidada d'excepció en l'acte de presentació de l'Animac 2013 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Entrevista a Joaquín Reyes

És necessari presentar a Joaquín Reyes? Un dels comediants més trencadors dels últims anys, reinventor del sketch pythoniano, impulsor del sempre sorprenent lèxic manxec, imitador de celebritats a mansalva ... i, a més, dibuixant amb un estil ...

(Hiper)realisme a l’animació japonesa contemporània: crònica d’una mutació

“No crec que el públic miri amb deteniment les pel·lícules d’imatge real. Malgrat això, hi estan obligades en una pel·lícula d’animació, perquè l’animació capta les coses que fem i reflecteix la realitat d’una manera més sòlida del que n’és en ...

Entrevista a Mercedes Marro, directora de Tomavistas

Mercedes Marro és la directora de Tomavistas, productora audiovisual especialitzada en sèries d'animació. Hem parlat amb ella del seu èxit "Lara què fem?" (nominada als Emmy Kids Awards el passat febrer), de projectes a punt de sortir del forn i ...

Entrevista Theodore Ushev

Nascut a Kyustendil, Bulgària, Theodore Ushev va fer-se primerament un nom com a artista de cartells en el seu país natal abans d’instal·lar-se a Mont-Real el 1999. Des d’aleshores, va adquirir una ràpida reputació com a animador prolífic de gran ...


Facebook
Twitter
Flickr
YouTube
Vimeo
La Paeria - Ajuntament de Lleida

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

animac@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325